...De vegades ens envaeix una sensació de tristesa que no sabem controlar, deia ell. Ens adonem que l’instant màgic del dia ha passat i no hem fet res de bo. Aleshores, la vida amaga tota la seva màgia i la seva art.
Em d’escoltar la criatura que vam ser un dia i que encara viu dins nostre. Aquesta criatura hi entén, en instants màgics. Li podem sufocar el plor, però no li podem silenciar la veu.
...
Si no tornem a néixer, si no tornem a mirar la vida amb la innocència i l’entusiasme de la infància, la vida no tindrà sentit.
...
Prenem atenció al que ens diu aquesta criatura que tenim guardada al pit. No ens n’hem d’avergonyir pas. No podem tolerar que tingui por perquè està sola i no l’escoltem gairebé mai.
Li hem de permetre que agafi una mica les regnes de la nostre existència. Aquesta criatura sap que un dia és diferent de l’altre.
Hem d’aconseguir que es torni a sentir estimada. L’hem de consentir –encara que això signifiqui que ens comportem d’una manera a la qual no estiguem avesats, encara que sembli una ximpleria als ulls dels altres.
...
Si escoltem la criatura que tenim a l’ànima, els ulls ens tornaran a brillar. Si no perdem el contacte amb aquesta criatura, no perdrem el contacte amb la vida...
Vora el riu Piedra em vaig asseure a plorar – Paulo CoelhoCrec que hi ha molta raó en aquest escrit, perquè la vida que portem com a adults, no sempre ens deixa veure la bellesa i màgia de moltes coses.
Crec que encara tenim part d’aquella innocent i curiosa criatura que varem ser, però la ofeguem pel que diran, fent-nos perdre moments que sol a vista de criatura seriem capaços de veure, viure i gaudir.
El meu jo adult, cada vegada es més gran i s’imposa en el control, però sol el meu jo criatura es capaç de fer-me sortir dels mals moments, ajudant-me a veure allò que ja no sóc capaç de veure.
Signat per: minijo
