18 de maig 2007

Aprenent a caminar.



Avui començo un nou camí, una nova experiència, un nou repte.
Però com a cada nou repte i nou camí, fa falta caminar-ho amb comte, pas a pas i aprenent de cada un d'aquests passos.
Com un nadó que comença a notar el terra sota els peus i desitja avançar cap al que vol atansar, allargant la mà i intentant fer la primera passa. Així em trobo jo.
Es normal, no aprenem a caminar en dos dies i hem de vigilar que les nostres passes siguin prou fermes per no caure. I es que el nou camí comença dur, en pujada i amb bamps per aquí i per allà, però el nadó tot i les dificultats no es dona per vençut.
Vull arribar a caminar, i caminar sol, sense dependre de ningú, i d'aquesta manera poder caminar algun dia al costat de algú que també hagi aprés a caminar sense dependre de ningú i poder-li oferir el meu braç com a suport i al revés, però mai com una cosa imprescindible.

Es clar que sempre cauré una vegada i una altre fins aprendre a caminar, però també cauré tot i saber caminar.
El més important es saber caminar per caure les mínimes vegades possibles, però també saber-te aixecar, treure forces i no donar-te per vençut.
Avui començo el primer pas. Veurem si em mantinc dempeus.

16 de maig 2007

en coma...

La vida es com un huracà de sentiments, de fets...
Un dia et recull i t'aixeca fins el més alt, estàs eufòric, content, tot funciona, ets feliç.
Un altre dia baixes en picat i et regira varies vegades fins que pers l'esperança, la raó, el fets, sembla que ja res funciona, ja no et sents feliç.

Algú em va dir un dia: "la vida es molt dura, estàs segur del que fas?"
I jo vaig respondre: "es clar que ho sé, estic eufòric, sóc feliç!"
Quina raó tenia aquesta persona, però que sincera que va ser la resposta.

Les relacions comencen de la manera més dolça, amb un pessigolleig a l'estomac que no et deixa parar tranquil. Amb el cap a la lluna, pensat en aquella persona que t'ha fet sentir diferent.

El temps passa i aquelles sensacions continuen fortes, com si fos el primer dia i mires enrere i penses -ja portem tant de temps junts? Es meravellós, sóc feliç!-.
Amb el temps arribes al moment crític, necessites passar més temps amb aquella persona que estimes (si és amor per si no ho he descrit abans). Prepares projectes amb la il·lusió que senties el primer dia, amb aquell pessigolleig a l’estomac. Ets feliç.
Aquí es on bé el moment de la frase: "la vida es molt dura, estàs segur del que fas?" i la resposta "es clar que ho sé, estic eufòric, sóc feliç!"

Un temps més tard comences a conèixer a la persona amb qui ets feliç. Si, la comences a conèixer en la realitat. Ella descobreix que no ets un príncep blau (més aviat un neandertal marró) i tu descobreixes que la teva princesa no te corona.
Però tot i els descobriments ets feliç.

Fins un dia que el neandertal i la "princesa" han portat tant de temps sense entendres, que la felicitat es perd i els problemes creixen.
Està clar que la pota sempre la fot el neandertal, la "princesa", per sort te més cura de on trepitja.

S'intenta aguantar un temps sense felicitat per intentar tornar a tenir-la. Fas esforços i la cosa sembla que avança, però la realitat es que la felicitat a sigut un miratge.

La relació torna a caure, entra en coma...

La gràcia es que mentre alguns, si una relació entra en coma, la donen per morta, tu creus que pot revifar, no et rendeixes, vols tornar a ser feliç i poder fer feliç a aquella "princesa" que potser algun dia tornarà a tenir corona o a aquell neandertal que haurà aconseguit evolucionar.

15 de maig 2007

Esperança...



Por...no, terror...
nervis...angoixa...
tristor...insomni...


Perquè?


Com?


Quant?


esperança...passió...
amor...il•lusió...
projectes...una llum...



No em penso rendir per rés del món!

Adsense

 


Antoni's Ous © 2008. Design by: Pocket