...i així passava el temps, evitant el trobar-se davant aquella presencia que no li agradava, no per un físic difícil, sinó per una personalitat que no li inspirava confiança.
Tot i això li rentava les dents, la cara, l’afaitava, el pentinava...com si una llei no escrita l’obligués a fer-ho, albada rere albada.
Un mati, desprès d’un somni estrany però judiciós, va notar ser més translúcid, no notava aquella presencia.
Sense pensar va mirar al seu voltant, sota el llit, a l’armari...va dirigir-se cap al bany i es va plantar davant del espill.
Quina cosa tant estranya – va pensar – no hi havia presencia, sol una figura estranyament coneguda. Antics records d’aquell embolcall tornaven al seu pensament.
Un somriure apareixia al seu semblant desprès de molt de temps sense fer-ho.
-Benvolgut, espero que et quedis a casa i no tornis a marxar.
