Els nostres grans amics.

Les arrugues a la pell creen un manyoc d’escletxes, algunes curtes i fugaces, altres llargues, interminables i algunes altres que ni curtes ni llargues es trobaven en petits creuaments, com camins treballats pel temps, les experiències...com la pedra esculpida per l’oratge i l’aigua durant els anys.

El temps se li esmuny entre els dits, però ja no li preocupa.

Esta sol i, tot i que no li preocupa, de tant en quant es sorprèn pensant en allò que és i podria haver estat.

Malenconiós, recorda com és i com a viscut. Amb les persones amb qui es va creuar, amb qui va navegar part de la seva vida, amb qui es va enfrontar però sense rancúnia...recorda els amics que un dia va tenir i que pensà que no fallarien i sempre els tindria...o va fallar ell?

Ara tant se val.

De jove es sentia distint, proper al seus amics, però llunya de les seves idees. Però durant els anys les idees han pesat més que l’amistat, produint l’allunyament.

Introdueix la mà a la bossa de paper i, sense poca feinada, treu un menudall de pa, que es llença al peus on s’aplega una munió de coloms que s’afanyen a intentar fer-se seu el bocí de pa.

Mirant la munió de coloms, encara s’adona més de lo diferent que és a la majoria. Se sent com aquell pardal independent, espavilat i soliu que d’una revolada es fa amb el pessic de pa, mentre els coloms encara cerquen allò que ja no hi és.

Amb tantes hores allà podria acostar-se a compondre vint poemes amb totes les històries que des de bon matí fins el davallament del sol ha pogut contemplar.

Ara ja es tard. Al seu petit pis li espera un menut llit on passarà un capvespre més.

Trafegós s’aixeca del banc, amb la vestimenta arrugada amb les marques dels travessers del banc i amb l’ànima una mica més consumida, enfila el viarany que li pot portar a un nou dia...tot i que ja no li importaria no tenir que tornar a aquell parc.

...però millor amb alegria!

Una altre estona de nostàlgia

Despacito, cuando tu dormías,

ella te hablaba, te preguntaba, te protegía



Ella prometió darte todo

pero sólo pudo darte lo que tuvo

para tí lo más hermoso era amanecer junto a sus ojos, iluminando el mundo



Pero los pájaros no pueden ser enjaulados,

porque ellos son del cielo, ellos son del aire,

y su amor es demasiado grande para guardarlo



Volaste alrededor de la luna con ella,

le pediste que nunca se fuera,

y ella respondió: Mi amor siempre estará... cuidándote



Y la dejaste volar,

y tus ojos lloraron hasta doler,

pero sólo tú sabías que así tenía que ser,

Que así... tenía que ser...



Ella prometió darte todo

pero sólo pudo darte lo que tuvo,

y para tí lo más hermoso era amanecer junto a sus ojos, iluminando el mundo



Pero los pájaros no pueden ser enjaulados,

porque ellos son del cielo, ellos son del aire,

y su amor es demasiado grande para guardarlo



Y la dejaste volar,

y tus ojos lloraron hasta doler,

pero sólo tú sabías que así tenía que ser



Y la dejaste volar,

y sus ojos lloraron hasta doler,

pero sólo ella sabía que así tenía que ser



Y la dejaste volar,

y tus ojos lloraron hasta doler,

pero sólo tú sabías que así tenía que ser que así... tenía que ser...



Bebe - Cuidándote - Pa' fuera telarañas

Relats conjunts: Son of man

La ment s’emboirava però reconeixia el perill.
El pols s’accelerava.
La seva dolça olor, la seva textura, em pertorbaven el pensament.
Rutilant davant els meus ulls, distingida i arreglada, carnal i voluptuosa
No podia ser d’un altre mode i la temptació va poder amb l’home.

Una idea de Relats Conjunts

The Police (III)

Dies abans del concert ja sentia l’ànsia.
Si possiblement els qui no us va ni us ve The Police (excepte quan us fot una multa...jajaja acudit fàcil) no enteneu massa aquest nerviosisme.

L’afegit era que a més jo anava convidat, que amb la persona que anava complia anys i li havien regalat les entrades i que era un concert històric, d’aquells que no saps si es tornaran a repetir.

Aquestes expectatives generaven certa por a sentir-se decepcionat pel concert, però pagava la pena arriscar.
L’arribada a l’estadi ja feia captar el que durant dies alguns diaris havien remarcat, i es que la gentada es començava amuntegar a les boques d’entrada a l’estadi.
La tensió es feia palesa, es podia tocar i per allargar una mica més l’entrada...em vaig guanyar un regal...una fabulosa samarreta de The Police amb la llista de ciutats del Tour (moltes gràcieeeeeees!).

OeoeoeoeeeeeoeeeeeoeeeeeOeoeoeoeeeeoeeeeeoeeeee! (ejem, perdó)
Per fi entravem a l’estadi olímpic.

Llavors...

magnificència, espai, gent, eufonia...la pell de pollastre.

Ens varem quedar esmaperduts i després de que la ment passés uns segons d’absentisme corpori, varem decidir cercar el nostre emplaçament.
Dic el nostre emplaçament, per que les entrades tenien localitat...per estar més còmodes?

Ens varem asseure al lloc corresponent a romandre el començament del concert i per fi, després d’una estona d’intranquil·la demora...l’estadi es va enfosquir, la gent es va posar a esgüellar i la música va començar a sonar.

La nostre idea era veure el concert des de les cadires, en part per que pensàvem que no es podia baixar a l’arena i en part per que es veuria millor, però després de 5 segons de cançó (cronometrat posteriorment posant la cançó del cd corresponent al moment), l’acompanyant i jo, com un acte reflex de complicitat i enteniment, ens varem mirar i d’un un salt i en un tres i no rés ens trobàvem en plena arena lluitant amb els colzes, ballant amb les puntetes dels peus, vibrant amb els baixos i responent a cada nota amb un crit i una eriçó de pèls.

Varem passar tot el concert a l’arena lluitant contra els mitòmans (els gladiadors dels concerts), però varem tenir prou força per fer-nos respectar i fruir de l’espectacle.

A nivell musical es nota que el sr. Sting ja no te la veu que tenia (els anys es fan notar) i per això les cançons estaven arreglades segons el to de veu al que hi podia arribar i amb una tonada un pèl jazzística, gens roquera en comparació amb el conegut pels discos.

Així doncs, mentre l’apassionat públic cridava les lletres amb la tonada dels discos, el sr. Sting & co. (o sigui The Police), ho tenia que fer amb un to molt més elevat, el que generava una estranya acústica en alguns moments.

Un dels moments “tristos” va ser quan el vocalista, va perdre’s en plena estrofa amb el que va sortir del pas amb un pobre lalalala però magníficament entonat (però ja li hem perdonat).

En fi, un cop finalitzat l’espectacle varem sortir cansats però feliços (com algú em va dir que li va dir algú que li havia dit i que algú li havia dit....buf que em perdo!).
Amb l’eufòria no varem notar el cansament, la gana i la son fins ven entrada la nit...a les tres de la matinada ens enllitàvem...a somiar i a pair un munt de sensacions, mal pensats!

Així, com algú m’acaba d’esmentar, som uns dels qui podrem dir que varem estar en aquell històric concert.