03 d’octubre 2007

Els nostres grans amics.

Les arrugues a la pell creen un manyoc d’escletxes, algunes curtes i fugaces, altres llargues, interminables i algunes altres que ni curtes ni llargues es trobaven en petits creuaments, com camins treballats pel temps, les experiències...com la pedra esculpida per l’oratge i l’aigua durant els anys.

El temps se li esmuny entre els dits, però ja no li preocupa.

Esta sol i, tot i que no li preocupa, de tant en quant es sorprèn pensant en allò que és i podria haver estat.

Malenconiós, recorda com és i com a viscut. Amb les persones amb qui es va creuar, amb qui va navegar part de la seva vida, amb qui es va enfrontar però sense rancúnia...recorda els amics que un dia va tenir i que pensà que no fallarien i sempre els tindria...o va fallar ell?

Ara tant se val.

De jove es sentia distint, proper al seus amics, però llunya de les seves idees. Però durant els anys les idees han pesat més que l’amistat, produint l’allunyament.

Introdueix la mà a la bossa de paper i, sense poca feinada, treu un menudall de pa, que es llença al peus on s’aplega una munió de coloms que s’afanyen a intentar fer-se seu el bocí de pa.

Mirant la munió de coloms, encara s’adona més de lo diferent que és a la majoria. Se sent com aquell pardal independent, espavilat i soliu que d’una revolada es fa amb el pessic de pa, mentre els coloms encara cerquen allò que ja no hi és.

Amb tantes hores allà podria acostar-se a compondre vint poemes amb totes les històries que des de bon matí fins el davallament del sol ha pogut contemplar.

Ara ja es tard. Al seu petit pis li espera un menut llit on passarà un capvespre més.

Trafegós s’aixeca del banc, amb la vestimenta arrugada amb les marques dels travessers del banc i amb l’ànima una mica més consumida, enfila el viarany que li pot portar a un nou dia...tot i que ja no li importaria no tenir que tornar a aquell parc.

18 comentaris:

Jo Mateixa ha dit...

Aquesta foto em recorda molt al meu avi, al que va morir fa pocs mesos, amb el seu basto i la seva boina.

Un text molt profund, molt macu, m'ha agradat molt, un peto dolç!!!

Antoni Esteve ha dit...

jo mateixa, sento molt regirar-te aquestes coses. Queda't amb els bons records!

un peto ben dolç!

Anònim ha dit...

Ultimament m'estas preocupant una miqueta eh? espero k no siguis tu el k et sentis com una persona gran i sense amics, k ja tindras temps de necessitar bastó de fusta... Et pots recolzar en les persones de carn i ossos; jo m'ofereixo, tens una sessió de Jana kuan vulguis(en el bon sentit)
Jana

Antoni Esteve ha dit...

Moltes gràcies Jana!
La veritat es que no m'acabo de reconeixer en aquest relat, però si que es cert que moltes vegades em sento alié al món.
De vegades escrius coses que no tenen perquè estar relacionades amb tu, però si que acabes plasmant algunes de les idees que tens al cap.

ptns!

Anònim ha dit...

Per desgracia mil histories d'aquestas es donan cada dia a qualsevol lloc profun i molt ben espresat,Pero a tu de moment no et cal el basto nomes una empenta.

Anònim ha dit...

Per desgracia mil histories d'aquestas es donan cada dia a qualsevol lloc profun i molt ben espresat,Pero a tu de moment no et cal el basto nomes una empenta.

nimue ha dit...

la veritat és que quan veus algunes escenes d'agüelets solitaris fa una mica de peneta. Pensar tot el que hauran passat en la vida, tot el que hauran vist i viscut...

goldengate(d) ha dit...

recomanació arrel del teu post: llegeix "la història de l'amor" de la nicole krauss. espero arribar a gran amb la consciència d'haver viscut tots aquests anys intacta.
una abraçada.

Antoni Esteve ha dit...

striper, i un calvot de vegades! ;P

nimue, molta peneta.

àlex, l'apunto. Una abraçada.

Esther ha dit...

han viscut el mateix que tots: tota una vida que diria neil gaiman a sandman... frase molt bonica per cert... fa pensar que nosaltres també arribarem a ser vellets i qui sap com hi arribem... fem el camí a consciència fins llavors. Petonets i bon finde guapo!!

kentuta ha dit...

Maquissim post, d'aquells que fan pensar. Ja me imaginat l'avi assegut en un banc a la plaça del costat de casa meva...
És normal que a vegades et sentis alié del món, a mi també em passa i de moment tampoc em cal un bastó!!
Una abraçada

Recursos para tu blog - Ferip - ha dit...

Pepepepepéeeeeee!!!!!!!

te dejo este abrazo....y

El souvenir del cumple...qué glamour!!

Antoni Esteve ha dit...

ester, tant de bo puguem arribar a fer-nos grans sent conscients d'allò que em viscut i sense sentir-nos malament per rés, orgullosos d'allò que em fet.
Petonets guapa!

kentuta, suposo que es el moment de sentir-se alié al món, potser en un altre moment ens sentirem totalment connectats a ell.
ptns!

ferípula, gràcias por el abrazo y el souvenir, pero sobretodo por tu presencia! ...ahora se oye de fondo un inmenso OOOOOOOOOO! ;P

Joana ha dit...

Fer anys amb el cap clar i el cos àgil, res més. Bé sí portar un cabàs ple de sabiduria i una mà que ens pugui acaronar... Això seria l'antesala del cel...
Bon cap de setmana!

Waipu Carolina ha dit...

Hola!Alex, yo también leí la història de l'amor y me pareció genial...ahora mismo justo acabo de prestar la novela ya por tercera vez y también te la recomiendo Antoni!

Muy emotivo tu post!

Eva ha dit...

ostres és molt profund això que has escrit pe`ro....no serà fruit d'una crisi personal? espero que no sigui això...que encara ets moooooooooooooooooolt jove :)

Antoni Esteve ha dit...

joana, es clar que si!

carolina, pues lo busco en breve, me habeis despertado el gusanillo! ;)

eva, de vegades si no estàs fi sols estar mes sensible i això t'ajuda a aprofundir. ;)

Marede3 ha dit...

Molt bonic tot el que has escrit pero tambémolt trist... jo de gran no vull tenir aquesta existència,...no seria feliç.
Ptons

Adsense

 


Antoni's Ous © 2008. Design by: Pocket