Sóc teu...

Sóc teu si pots escoltar-me quan no dic rés,
si ets capaç de trobar la idea o el pensament correcta en aquest calaix de mals endreços.

Sóc teu si pots definir a que oloro encara que no m’hagis olorat,
quin sabor tenen els meus llavis encara que no m’hagis besat,
quin tacte te la meva pell amb tant sols veure el reflex del sol.

Sóc teu si saps quin es el meu recó preferit encara que mai t’hagi portat,
si ets capaç de seguir el meu alè,
de seguir el mateix camí que porto i arribar a la mateixa adreça.

Sóc teu si el teu cor dona tot això per mi i el teu cap accepta la derrota.

Sóc teu, si...però sempre que jo sigui capaç de fer el mateix per tu.

Gràcies Meritxell per la inspiració.

També vull fer menció especial a l'Àlex, una persona amb una inspiració perpetua, sempre acompanyada de sentiments i comunicació.

Nostàlgia.

El meu cor encara segueix el ritme del seu,
encara respiro el seu alè,
oloro el seu perfum,
sento la seva presencia,
noto les seves carícies,
els records es queden amb mi.

El cor em suplica que la busqui,
però el meu cor i jo semblem dos estranys
i els fantasmes es riuen de mi.

Necessito emborratxar el meu cor,
per poder brindar per la seva felicitat
i evitar l’angoixa.

Em barrejo amb la gent,
com si volgués evitar que em trobés
o per poder trobar-la entre la multitud.

A qui li deu donar el seu amor?

Masses preguntes per fer-li al destí.

Present ennuegat,
destí incert.