La vida, el peix que es mossega la cua, huracà de fets, pressions i depressions, que ens engoleix deixant-nos inconscients.
Tot i això, sempre hi ha algun d’aquells moments, potser produït per un cop al cap al treure’l en un capgirell del huracà, en el que penses “de vegades sóc tant burro que m’agrado”.
Qui no riu amb aquell acudit tonto de tota la vida i que expliques amb aquell posat de “aquest segur que no el sabeu, es la bomba”?
...i si no riuen que més dona, ja ho has fet tu per ells.
O quan li veus la bellesa a la senzillesa, perquè la natura t’ha fet així i quan hi ha necessitats es fan, com tothom,no?...i ja està.
Perquè de vegades “fas el burro” ...ui, si a la teva edat! ...però penses que això no te res a veure amb la madurés...o es que potser la madurés significa la fi mi i rius i et dius “de vegades m’agrado de lo burro que sóc”.
O quan llegeixes l’escrit que vas fer al bloc el dia abans, del que vas quedar orgullós, i penses “que cony m’havia begut!” o en plena disbauxa disco-etílica li llences la canya a una noia i desprès d’una bona estona de treure les teves millors armes et diu “es que tinc 20 anys” i llavors rius i penses “de vegades m’agrado de lo burro que sóc”.
Perquè m’entra cantes a la dutxa de casa o del gimnàs sones molt bé, fins que algú remuga i et dius “em sembla que encara em falta una mica per treure un disc”...però que collons, a tu et sona bé ets el teu primer fan!
Perquè encara ets capaç de fugir del món amb el vol d’una mosca o penjar-te d’una lluna i tornar del viatge creient que aquell viatge ha estat real, llavors somrius i et dius “de vegades m’agrado de lo burro que sóc”.
