pom...pom...pom...popom...popom...popopomm... S'apropa el moment... Respiro fons... El cor s'accelera... Nervis a flor de pell... Adrenalina... Barreja d'angoixa i ànsia... L'admiro... brillant, les corbes del cos, els detalls la fan elegant... Giro la clau... premo el botó... Soroll suau, càlid i agradable... El cor vol sortir... Sense ser del tot conscient de la realitat per la carrega de sensacions i adrenalina, m'he vestit... la protecció es important... Cavalco, avanço i cavalco... Freno i accelero, m'inclino endavant, torno enrere... em remena com vol... Cavalco... La controlo...no del tot... jo li dic on anar però ella mana... No pot manar, ella no... M'imposo...amb respecte... Noto la seva força tot i no ser gran... sa força entra les cames... El vent es fort...m’empeny... Però li mano que corri més... Es agradable... sensació de llibertat... ens comencem a entendre... però amb respecte... i cavalco, cavalquem...
...De vegades ens envaeix una sensació de tristesa que no sabem controlar, deia ell. Ens adonem que l’instant màgic del dia ha passat i no hem fet res de bo. Aleshores, la vida amaga tota la seva màgia i la seva art. Em d’escoltar la criatura que vam ser un dia i que encara viu dins nostre. Aquesta criatura hi entén, en instants màgics. Li podem sufocar el plor, però no li podem silenciar la veu. ... Si no tornem a néixer, si no tornem a mirar la vida amb la innocència i l’entusiasme de la infància, la vida no tindrà sentit. ... Prenem atenció al que ens diu aquesta criatura que tenim guardada al pit. No ens n’hem d’avergonyir pas. No podem tolerar que tingui por perquè està sola i no l’escoltem gairebé mai. Li hem de permetre que agafi una mica les regnes de la nostre existència. Aquesta criatura sap que un dia és diferent de l’altre. Hem d’aconseguir que es torni a sentir estimada. L’hem de consentir –encara que això signifiqui que ens comportem d’una manera a la qual no estiguem avesats, encara que sembli una ximpleria als ulls dels altres. ... Si escoltem la criatura que tenim a l’ànima, els ulls ens tornaran a brillar. Si no perdem el contacte amb aquesta criatura, no perdrem el contacte amb la vida...
Vora el riu Piedra em vaig asseure a plorar – Paulo Coelho
Crec que hi ha molta raó en aquest escrit, perquè la vida que portem com a adults, no sempre ens deixa veure la bellesa i màgia de moltes coses. Crec que encara tenim part d’aquella innocent i curiosa criatura que varem ser, però la ofeguem pel que diran, fent-nos perdre moments que sol a vista de criatura seriem capaços de veure, viure i gaudir. El meu jo adult, cada vegada es més gran i s’imposa en el control, però sol el meu jo criatura es capaç de fer-me sortir dels mals moments, ajudant-me a veure allò que ja no sóc capaç de veure.
Com us vaig avançar al post anterior, aquest cap de setmana s'ha dut a terme una nova edició de la Trassegre, una baixada amb "barca" a través del Segre es clar. La travessa es du a terme en 2 trams, a tram per dia.ç El dissabte es feia la primera baixada, així ben d'hora varem sortir de Vic, ciutat des de on sortíem la majoria de tripulants de la nostre embarcació i els seus dissenyadors, en direcció a Bellcaire, primera aturada del nostre viatge.
Un cop arribats a Bellcaire i sota un sol que fonia les pedres i evaporava l'asfalt, varem posar-nos a muntar l'embarcació que portàvem a mig muntar dins d'una furgoneta. Desprès de deshidratar-nos, però de quedar satisfets amb el muntatge de l'embarcació varem pujar l'embarcació a un pick-up i varem realitzar un petit esmorzar. Ara ja sol quedava dirigir-nos a Balaguer, centre neuràlgic de la organització de la Transsegre. El meu debut com a tripulant d'una embarcació d'aigua dolça, estava més a prop.
Al arribar a Balaguer varem descarregar les motxilles, tendes de campanya, etc, i varem fer l'acampada. L'acampada es realitza al costat del riu, al ben mig de Balaguer i es el punt de "descans", d'esbarjo i on s'arriba amb l'embarcació al final del segon tram, el segon dia. La zona d'acampada estava a rebentar de tendes de campanya i gent. Un cop preparada l'acampada, tocava passar pel control per rebre el braçalet de participant a la Transsegre i vestir-se amb la roba per la primera baixada.
Per arribar al primer punt de baixada, varem agafar la furgoneta i el pick-up. En el pick-up hi anava la "barca", així que a la furgoneta (de transport de mercaderies, que no persones) varem tenir que anar les persones. Dins la furgoneta, a la part de darrera, anàvem unes vuit persones...i amb la calor que feia. Desprès de la sauna de la furgoneta, on cada un hauríem perdut en parell de quilets en líquid, varem arribar al Tancat de Camarasa on varem fer el dinar (entrepans i aigua, molta aigua) i varem preparar l'embarcació i útils* per la baixada.
*com a útils entenem: nevera amb cervesa, aigua de València, aigua i cocacola, així com coses no tant importants com poden ser els rems i les armilles de seguretat.
Hi havia excitació, música i ganes de començar la baixada.
Com a bon novell aprenent de mariner, els dies abans de la Transsegre, vaig sondejar entre els membres més experimentats si calia dur algun tipus d'indumentària concreta. Em van dir que no era necessari res més que un banyador, una sabatilles per l'aigua i alguna cosa pel fred, del tipus impermeable. He de dir que vaig ser llest (no tinc avia) i vaig anar més enllà, em vaig comprar un vestit de neoprè, al estil surfero, vestit que va ser tot un encert i un èxit, ja que mentre alguns veterans tremolaven pel fred de l'aigua, a mi no em feia res ficar-mi.
El moment ja era aquí!
L'embarcació tocava aigua i ens posàvem a navegar riu avall, entre guerres d'aigua amb altres embarcacions i crits de "organització si us plau, que l'aigua me l'esteu tirant a mi i no als de la barca del costat!". Ja se sap que amb els nervis la puntaria sempre falla.
La primera part de la baixada era més ràpida i sol teníem que remar per seguir una bona direcció, però no per avançar. El millor de la baixada era l'ambient, no sol amb tots el membres de l'embarcació (12), sinó amb totes les altres embarcacions que baixaven (una pila, record de participació aquest any). La gent ens llençàvem aigua, rèiem, bevíem, tornàvem a riure, bevíem més, saltàvem, tornàvem a beure, ens tronxavem...
La segona part de la baixada del primer dia, va ser la part més dura, arribant a port.Es una zona planera on l'aigua no es mou molt i el vent ataca de cara, el que obliga a remar i remar i remar...però a la fi varem arribar a bon port.
Un cop arribats, varem deixar la barca al següent punt de sortida pel següent dia. Desprès de la primera baixada, tot i el cansament, va començar la festa. Concerts, focs d'artifici, beguda, festa, riures, bon rotllo. I durant la nit, els tripulants de la nostre embarcació varem anar caient al descans del guerrer...el dia següent teníem una altre batalla.
...
Al dia següent, la sortida va fer-se al matí. Varem ser de les primeres barques a sortir i la baixada es preveia molt més ràpida, com desprès va ser. La part de riu que tocava baixar era més ràpida, amb petits ràpids, zones poc profundes on podies embarrancar, però amb el mateix bon rotllo que el dia anterior.
El final del recorregut ens duia fins al ben mig de Balaguer, just al costat la zona d'acampada, on des de una megafonia anaven anomenant les embarcacions que feien arribada.
Durant aquesta tram i aprofitant la baixa profunditat,un company de l'embarcació (el canoner més boix de la colla) va saltar a l'aigua i des de la riba va començar a llençar aigua contra tot el públic que allà s'arreplegava per veure l'arribada de les embarcacions.
Desprès d'una estona de veure les entremaliadures del canoner cap al públic, el meu dimoniet interior va fer acte de presencia, vaig saltar a l'aigua i sense cap mena de pietat vaig repartir aigua a tort i a dret.
Tanta va ser l'aigua que estava rebent la gent (portàvem cubells que hi cabien uns 4 litres d'aigua) que la organització ens va demanar que paréssim, ja que alguna càmera de fotos o de filmar, ja havia rebut. jijiji...ups...perdó.
Per l'experiència viscuda, Antoni's Ous a decidit valorar a aquesta festa amb els 5 ous que li corresponen (hi ha que donen estrelles, però el meu pressupost no arriba per tant).
Us recomano aquesta festa, per l'experiència que es pot viure, per l'ambient i el bon gust amb el que et quedes.
*Encara no tinc fotos, tema càmeras i aigua no són bones companyes, però espero tenir-les aviat. De moment us deixo uns mini videos de la festa.
Ja espero la propera, qui sap si al final serà per mi una cita ineludible per cada any.
