10 de juliol 2007

Criaturades

...De vegades ens envaeix una sensació de tristesa que no sabem controlar, deia ell. Ens adonem que l’instant màgic del dia ha passat i no hem fet res de bo. Aleshores, la vida amaga tota la seva màgia i la seva art.
Em d’escoltar la criatura que vam ser un dia i que encara viu dins nostre. Aquesta criatura hi entén, en instants màgics. Li podem sufocar el plor, però no li podem silenciar la veu.
...
Si no tornem a néixer, si no tornem a mirar la vida amb la innocència i l’entusiasme de la infància, la vida no tindrà sentit.
...
Prenem atenció al que ens diu aquesta criatura que tenim guardada al pit. No ens n’hem d’avergonyir pas. No podem tolerar que tingui por perquè està sola i no l’escoltem gairebé mai.
Li hem de permetre que agafi una mica les regnes de la nostre existència. Aquesta criatura sap que un dia és diferent de l’altre.
Hem d’aconseguir que es torni a sentir estimada. L’hem de consentir –encara que això signifiqui que ens comportem d’una manera a la qual no estiguem avesats, encara que sembli una ximpleria als ulls dels altres.
...
Si escoltem la criatura que tenim a l’ànima, els ulls ens tornaran a brillar. Si no perdem el contacte amb aquesta criatura, no perdrem el contacte amb la vida...

Vora el riu Piedra em vaig asseure a plorar – Paulo Coelho



Crec que hi ha molta raó en aquest escrit, perquè la vida que portem com a adults, no sempre ens deixa veure la bellesa i màgia de moltes coses.
Crec que encara tenim part d’aquella innocent i curiosa criatura que varem ser, però la ofeguem pel que diran, fent-nos perdre moments que sol a vista de criatura seriem capaços de veure, viure i gaudir.
El meu jo adult, cada vegada es més gran i s’imposa en el control, però sol el meu jo criatura es capaç de fer-me sortir dels mals moments, ajudant-me a veure allò que ja no sóc capaç de veure.





Signat per: minijo

20 comentaris:

Anònim ha dit...

Jo sóc molt innocent, a vegades trobo que massa

kentuta ha dit...

Molt maco l’escrit. Jo també penso que és ben cert, aquesta vida que portem ens fa difícil poder, en alguns casos, veure les coses des dels ulls de la criatura que tenim dins.
Veure les coses des d’un altre angle ens faria poder disfrutar millor de les coses que ens fan somriure. Però també penso que si en som conscients tenim molt de guanyat, podem rectificar de mica en mica.
Una abraçada

Déjà vie ha dit...

vull veure aksta criatura q portes dintre sovint. ;)

Anònim ha dit...

Doncs jo seré la que portarà la contrària però a mi les criatures no m'agraden gens, i la innocència m'ha ficat en molts embolics i ho he passat molt malament, i ha sigut gràcies a la adulta que he pogut disfrutar de la vida i dels seus instants màgics. Serà perquè de petita (=criatura innocent) només pensava en no fer enfadar la meva mare...
La màgia i el disfrutar del present no és exclusiu d'una edat, ni "tiempos pasados siempre fueron mejores" aplicat a l'edat de les persones...
A part de tot això, m'ha agradat el post!!!!!

Jo Mateixa ha dit...

Uauuuuu, m'encanta aquest Antoni que ha escrit i s'ha obert a la resta, un post molt bo, molt tendre.

No canviís eh, m'encanta com ets!!!! :-)

Anònim ha dit...

Jo que ja tinc una edat ,encara no ting clar que vull ser de gran,Ey et bens a jugar una partida de canicas.

nimue ha dit...

jo espere que puguen ser compatibles la meua criatura interior i la meua persona adulta interior. Vaja, que en cada circumstància toca una cosa, no? Pel que a mi respecta, crec que no se'm dóna malament! :P
B7!

Antoni Esteve ha dit...

tomaket, ja he vist al teu bloc que ets molt innocent. Els excesos tampoc són bons!

kentuta, es molt important ser concients per no acabar sent esclaus de la rutina. una abraçada!

déjà vie, espero treure-la més sovint, m'agrada!

cafeambllet, sempre es bo sentir altres punts de vista, però intueixo en el teu comentari la por de fer, sentir i viure certes coses, i aquesta por ens la porta l'adult i ens talla les ales. Moltes vegades són pors injustificades o sol justificades en el "que diràn!". Una abraçada.

jo mateixa, m'alegro que t'agradi. Et prometo que la base no la penso tocar, però hi ha experiències que ens esculpeixen el caracter...intentarè que sigui el mínim possible ;P

Striper, encantat de compartir amb tu una partida!

nimue, jo també crec que cada moment ha de tenir la seva par o com a mínim tampoc perdre el seny. b7s!

Waipu Carolina ha dit...

Qué maco aquest escrit! jo estic completament d'acord Antoni.
M'agradat de debó perquè fa pensar en tots els nostres somnis de petits.

Hi ha una frese que he llegit que sempre m'agradat.
¿Qué te gustaría ser cuando seas niño?

Anònim ha dit...

Vaja... em penso que no m'explicat prou bé: volia dir que la por de viure, de sentir, etc., si es cert que l'he sentida, però de petita, no pas ara que ja sóc adulta. Suposo que es com has viscut: molta gent de petits s'ho ha passat molt be i al fer-se gran i responsable troba a faltar... Jo soc al inrevès, mira, coses que pasen...
PS: per molt adulta que sigui també faig criaturades!!! que sembla que ara sigui un compendi de serietat i rigor tipus senyorita Rottenmeier!!!! i de eso nada!!!!!!!!!!!!! ;)

Antoni Esteve ha dit...

carolina, m'encanta la frase, molt bona!

cafeambllet, es que m'havia donat la sensació que eras massa estricte amb tu mateixa, però si també fas alguna criaturada, ara ja tinc un concepte totalment diferent de tu i em quedo més tranquil ;P
Veeuuus, ja sabia jo que alguna que altre criaturada et deu sortir, si es que és divertit i tot ;P

Anònim ha dit...

Ai Antonio,
ja ho he comentat al meu bloc, que jo et poso cremita, aixo que a la foto, ssemblas de pell fosca,
i si vols podem cantar allo de :
yo te pongo cremita ,tu me pones cremita darte la vueltita que me queda una poquita.
Una abraçada.

APARTAMENTOS EL VALLE ha dit...

yo sigo siendo un niño chico, y es lo que me hace sonreir dia a dia...

APARTAMENTOS EL VALLE ha dit...

...por eso hay que deja salir a ese niño que llevamos dentro, ya que soonries y haces que haya sonrisas a tu alrededor y las penas se alejaran de uno....

Antoni Esteve ha dit...

jajajaja, molt bo Striper! Em sembla perfecte!

Alexis, tienes mucha razón, si repartimos sonrisas el buen humor y el buen rollo formará parte de nuestra vida diaria.

Anònim ha dit...

He arribat al teu blog per casualitat,i m'agrada. Estic d'acord en què no hem de perdre una part del nen que portem a dins perquè ells viuen cada dia com si fos nou, amb tota l'esperança del món i com si ens anessin a passar coses fantàstiques cada dia i disfrutar el moment i plorar,però també riure molt.
Com deia un amic VIURE la vida en lloc de CONTEMPLARLA.
Per cert, jo també vaig baixar la Transsegre (La barca es diu "Hemorroica", un clàssic) i erem 13 el primer dia (a part d'una nina unflable que li deiem "Renata") i 12 el 2n (ja sense nina que es va quedar a sant llorenç abandonada o de farra) -normalment el 2n hi ha més baixes per la festa del dia anterior però aquest any la gent ha aguantat més ja ja- una passada, però lo del neoprè...reconec que aquest any -he baixat unes 4 vegades- me l'he possat perquè em vaig adjudicar un que hi havia perquè sóc molt fredolica però s'ha de fer "a pelo" home, es nota que venies de fora de Lleida, jo venia de Bcn però sóc nascuda a la terra ferma, que quedi clar
Moltes felicitats pel blog, intentaré seguir-lo
Jana

goldengate(d) ha dit...

és un hàbit ben saludable mantenir despert el nen que portem dins, masses vegades que hem de treure l'adult...

Joana ha dit...

POtser tenir un bloc també ens permet, en certa manera, deixar anar totes les il.lusions conquerides i les que ens queden.
Un escrit que t'ha sortit de molt endins.
Felicitats!

Recursos para tu blog - Ferip - ha dit...

Qué maco aquest escrit!

Estoy practicando tu idioma ! :)


Cómo se dice... "un abrazo"...?

Antoni Esteve ha dit...

Jana, benvinguda, m'alegro que t'agradi el bloc!
Doncs si et dic la veritat pel nom de la barca no et sabria dir, però si recordo una barca amb una nina inflable i una juerga important ;P
Respecta al neoprè, es que sóc fredolic i ciutat, però potser quan em faci un home em faci una baixada sense neoprè ;P
Una abraçada!

àlex, estic d'acord, hauria de ser un hàbit i que surtís sense pensar.

Tens tota la raó Joana, en els bloc podem arribar a treure la criatura que tenim a dins sense que ens faci vergonya fer-ho, però crec que no hauriem de tenir vergonya.

Ferípula, es todo un honor que me hayas escrito en catalan, me ha hecho muchisima ilusión!
Una abrazo seria...una abraçada!
Par ti!

Adsense

 


Antoni's Ous © 2008. Design by: Pocket