Les que construeixen castells, les que fan posar els peus a terra,
les que viuen a dins, les que corren pels carrers,
les que posen l’accent, les que t’adormen a la falda.
Em perdo i em troben, m’amago i les busco.
Les veig però no les reconec,
el ulls s’han de creure a si mateixos,
un cap amb molt espai per omplir,
però les orelles han de creure a qui parla.
Cridant-les sense so,
però amb el mateix dolor al coll,
l’angoixa de qui es creu no escoltat.
De petites espurnes o de gran flames,
de brises o d’imponents ciclons,
de petites gotes o de riuades,
de vegades absents però sempre en el lloc,
tremolors al veure-les, terratrèmols al tocar-les.
