The Police (III)

Dies abans del concert ja sentia l’ànsia.
Si possiblement els qui no us va ni us ve The Police (excepte quan us fot una multa...jajaja acudit fàcil) no enteneu massa aquest nerviosisme.

L’afegit era que a més jo anava convidat, que amb la persona que anava complia anys i li havien regalat les entrades i que era un concert històric, d’aquells que no saps si es tornaran a repetir.

Aquestes expectatives generaven certa por a sentir-se decepcionat pel concert, però pagava la pena arriscar.
L’arribada a l’estadi ja feia captar el que durant dies alguns diaris havien remarcat, i es que la gentada es començava amuntegar a les boques d’entrada a l’estadi.
La tensió es feia palesa, es podia tocar i per allargar una mica més l’entrada...em vaig guanyar un regal...una fabulosa samarreta de The Police amb la llista de ciutats del Tour (moltes gràcieeeeeees!).

OeoeoeoeeeeeoeeeeeoeeeeeOeoeoeoeeeeoeeeeeoeeeee! (ejem, perdó)
Per fi entravem a l’estadi olímpic.

Llavors...

magnificència, espai, gent, eufonia...la pell de pollastre.

Ens varem quedar esmaperduts i després de que la ment passés uns segons d’absentisme corpori, varem decidir cercar el nostre emplaçament.
Dic el nostre emplaçament, per que les entrades tenien localitat...per estar més còmodes?

Ens varem asseure al lloc corresponent a romandre el començament del concert i per fi, després d’una estona d’intranquil·la demora...l’estadi es va enfosquir, la gent es va posar a esgüellar i la música va començar a sonar.

La nostre idea era veure el concert des de les cadires, en part per que pensàvem que no es podia baixar a l’arena i en part per que es veuria millor, però després de 5 segons de cançó (cronometrat posteriorment posant la cançó del cd corresponent al moment), l’acompanyant i jo, com un acte reflex de complicitat i enteniment, ens varem mirar i d’un un salt i en un tres i no rés ens trobàvem en plena arena lluitant amb els colzes, ballant amb les puntetes dels peus, vibrant amb els baixos i responent a cada nota amb un crit i una eriçó de pèls.

Varem passar tot el concert a l’arena lluitant contra els mitòmans (els gladiadors dels concerts), però varem tenir prou força per fer-nos respectar i fruir de l’espectacle.

A nivell musical es nota que el sr. Sting ja no te la veu que tenia (els anys es fan notar) i per això les cançons estaven arreglades segons el to de veu al que hi podia arribar i amb una tonada un pèl jazzística, gens roquera en comparació amb el conegut pels discos.

Així doncs, mentre l’apassionat públic cridava les lletres amb la tonada dels discos, el sr. Sting & co. (o sigui The Police), ho tenia que fer amb un to molt més elevat, el que generava una estranya acústica en alguns moments.

Un dels moments “tristos” va ser quan el vocalista, va perdre’s en plena estrofa amb el que va sortir del pas amb un pobre lalalala però magníficament entonat (però ja li hem perdonat).

En fi, un cop finalitzat l’espectacle varem sortir cansats però feliços (com algú em va dir que li va dir algú que li havia dit i que algú li havia dit....buf que em perdo!).
Amb l’eufòria no varem notar el cansament, la gana i la son fins ven entrada la nit...a les tres de la matinada ens enllitàvem...a somiar i a pair un munt de sensacions, mal pensats!

Així, com algú m’acaba d’esmentar, som uns dels qui podrem dir que varem estar en aquell històric concert.