Història d'una realitat no tant llunyana. (1)

Hi havia una vegada un noi, que a simple vista semblava molt normal, però en el seu interior guardava un gran secret, una característica que per ell era única i el feia sentir-se diferent i desplaçat.

La característica d’aquest noi consistia en ensopegar. No ensopegava com sol ensopegar la majoria de la gent, ell era capaç d’ensopegar amb coses i de maneres realment curioses.
S’ensopegava amb les parets, amb les portes, amb la gent. Ensopegava amb les voreres, les faroles, les juntes de les rajoles, els passos de vianants. No tenia manera de lliurar-se per molt que ho intentava.

Va arribar al punt en que es va aïllar de la gent, de tot, tot i que això no el feia deixar d’ensopegar. Va arribar a deprimir-se tant que va pensar llevar-se la vida.

...

Una bon dia, va sonar la porta del seu petit pis, tant petit que cada vegada que ensopegava amb alguna cosa i estava a punt de caure al terra, hi havia alguna paret que l’aturava i el deixava a mitja caiguda.
Va rumiar força estona si obrir o no la porta, però a la fi es va decidir, tant se val el que pugues pensar qui hi hagués a l’altre banda, havia decidit abandonar.

A primer cop d’ull, al obrir la porta, no va veure ningú, però desprès de sentir un parell de renecs, es va adonar que qui havia trucat estava estranyament embolicat amb l’estora de la porta. Quantes vegades va pensar en treure-la i mai ho va fer.

Aquella persona va incorporar-se i se li adreçà.

-Hola, espero no haver-li fet malbé l’estora, he ensopegat amb ella. Si ha sofert algun desperfecte li pagarem des de la nostre empresa.

En sentir que aquella persona havia ensopegat amb aquella ridícula estora que no aixecava 5 mil·límetres de terra, no va poder evitar que se li escapés un somriure.

-Digui’m, en que el puc ajudar? Vagi ràpid que vull marxar.
-Veurà, fa temps que l’estem observant i hem vist que es posseïdor d’una estranya però important habilitat.
-De que dimoni em parla? Jo no tinc cap habilitat, tot el contrari!

Continuarà...

MEME

Desprès de molt de temps sense escriure al bloc a causa d'un suprem atac d'autisme, torno a treure el nas. No sé per quan temps, qui sap quan es tornarà a girar el cap, però amb ganes de tornar-vos a llegir. Gràcies a tots els qui hi sou i heu estat i sobretot els qui m'animeu a treure de nou el nas.

El promès es deute, així que feina feta Eli. Gràcies per pensar-hi.

1. Una pel·lícula: Reservoir Dogs

Per mi la millor pel·lícula feta per Quentin Tarantino. Una peli senzilla d’escenari, però que es capaç de enganxar-te gràcies als boníssims diàlegs i bona trama.
Recomanada!

2. Una cançó: Vetusta Morla - Copenhague

Una cançó que en aquests moments encaixa força al meu moment, com moltes d’altres que han complementat la meva vida, potser la més especial la següent.

Luis Miguel – Por debajo de la mesa

...cap més comentari.

3. Un llibre: El Pintor de Batallas – Arturo Perez-Reverte

Un llibre dur però real com la vida. Més enllà d’una història que enganxa, un llibre que mostra la cara més cínica de l’home.

4. Una cosa que em faci ràbia: Enganyar, enganyar-se...potser em fa més aviat fàstic.

5. Una cosa que m'agradi molt: El sexe amb compromís. Jejeje, però tonto no sóc, el sexe sense compromís tampoc està gens malament. ;P

6. El teu plat preferit: Aquell plat on la mami em feia les papilles i encara conservo. Que no me’l toqui ningú! ...potser ja cal madurar? ...això val com a plat, no?

7. Una beguda que m'agradi: Whisky 18 sol, un dels millors perfums.

8. Una col·lecció: No faig cap, però amb la depre post-vacances potser em faci falta començar algun col·leccionable, encara que sol sigui començar-lo.

9. Una raresa: buf, en un tio rarot com sóc podeu comptar, la pregunta més fàcil seria, “Una cosa normal?”.

10. Un desig: Ser papi.

FISICA Y QUIMICA

Jugamos a saciar nuestros instintos.

Interpretamos el papel del perfecto conquistador y la perfecta conquistada, la gracia del juego cortes que se nos ha transmitido generación tras generación.

Sin motivo y sin sentido guiados por patrones y pre-configuraciones obsoletas, fingiendo lo que no somos, abstrayéndonos de la realidad.

Jugamos una y otra vez, potenciando nuestros sentidos, dejando fluir nuestros instintos…pero los sentidos son los vasos comunicantes más potentes para las emociones y sentimientos, motivando su actividad gracias a su química.

Creemos no ser humanos…o más bien pretendemos no sentir como tales, pese a saber que nuestros sentidos no son controlables.

El día a día, nuestra educación, nuestro pasado, marca unas pautas y unos márgenes que nuestras emociones incumplen, a caballo entre nuestros pensamientos y nuestras reacciones.

El goce sin sentimiento conlleva a la perdición de la personalidad, a la anulación de nuestra humanidad, a la frialdad de una caricia, al beso sin significado.

Un penis volador intenta agredir a Gary Kasparov!?

Aqui i al títol la noticia.