Història d'una realitat no tant llunyana.(2)

-No es cert. Al principi sempre ens costa admetre-ho, però al final veiem que el món seria molt diferent sense ella.

-No l’entenc...

-Vostè te la fabulosa habilitat d’ensopegar amb tot. El seu nivell d’habilitat es dels més elevats que hem vist mai, diríem que es l’evolució d’aquesta habilitat. Segons els nostres càlculs, es capaç d’arribar a ensopegar amb objectes d’un espessor no superior a 0,05 mil·límetres!!!

-Em pren el pèl, oi?!

-No, gens ni mica. La nostre empresa està especialitzada en generar una atmosfera natural allà on se’ns demana i cada vegada es més gent qui ho fa.

-Una atmosfera natural?

-Oh, es clar, vostè no ha viscut mai una normalitat i per això no ho entén. Li explico. Antigament, era natural, i d’aquí el nom d’atmosfera natural, que les persones cometessin errors, ensopeguessin, ja sigues en sentit físic o figurat.

-Però això es un error, això no potser!

-No, no és un error. Actualment la nostre societat no comet errors i això implica que no avancem. En l’antiga societat, no era ben vist cometre errors, però gràcies als errors que es cometien érem capaços d’aprendre d’ells i això motivava a les persones en la creativitat per superar-los i no tornar-los a cometre.

En l’actualitat naixem amb el no error al nostre ADN i això fa que ningú en molts anys hagi avançat. Així que en l’actualitat la nostre empresa s’encarrega de proporcionar ensopegadors professionals a aquelles entitats o persones que necessiten despertar la creativitat, que necessiten tornar a pensar en prendre decisions i riscos per poder avançar, tot i saber que poden ensopegar.



-Doncs no sé que dir.

-Doncs digui que si, la nostre habilitat es primordial, indispensable pel futur. No està sol i vostè te un nivell mai vist. Li proporcionarem despatx propi amb parets i mobiliari tou, assegurança i mútua d’accident i el lloc i sou que correspon a una persona de la seva habilitat.

El noi no s’ho va pensar massa i, desprès d’ensopegar amb el perfil del paper, va firmar el seu nou contracte. Un contracte amb la seva nova vida, una vida que segur portaria a la humanitat cap a nous avenços. Ara ja sabia que si ensopegava una vegada i una altre, estava perquè era un home avançat al seu temps i que sense pors s’endinsava en el món per trobar nous camins.

Fi

Història d'una realitat no tant llunyana. (1)

Hi havia una vegada un noi, que a simple vista semblava molt normal, però en el seu interior guardava un gran secret, una característica que per ell era única i el feia sentir-se diferent i desplaçat.

La característica d’aquest noi consistia en ensopegar. No ensopegava com sol ensopegar la majoria de la gent, ell era capaç d’ensopegar amb coses i de maneres realment curioses.
S’ensopegava amb les parets, amb les portes, amb la gent. Ensopegava amb les voreres, les faroles, les juntes de les rajoles, els passos de vianants. No tenia manera de lliurar-se per molt que ho intentava.

Va arribar al punt en que es va aïllar de la gent, de tot, tot i que això no el feia deixar d’ensopegar. Va arribar a deprimir-se tant que va pensar llevar-se la vida.

...

Una bon dia, va sonar la porta del seu petit pis, tant petit que cada vegada que ensopegava amb alguna cosa i estava a punt de caure al terra, hi havia alguna paret que l’aturava i el deixava a mitja caiguda.
Va rumiar força estona si obrir o no la porta, però a la fi es va decidir, tant se val el que pugues pensar qui hi hagués a l’altre banda, havia decidit abandonar.

A primer cop d’ull, al obrir la porta, no va veure ningú, però desprès de sentir un parell de renecs, es va adonar que qui havia trucat estava estranyament embolicat amb l’estora de la porta. Quantes vegades va pensar en treure-la i mai ho va fer.

Aquella persona va incorporar-se i se li adreçà.

-Hola, espero no haver-li fet malbé l’estora, he ensopegat amb ella. Si ha sofert algun desperfecte li pagarem des de la nostre empresa.

En sentir que aquella persona havia ensopegat amb aquella ridícula estora que no aixecava 5 mil·límetres de terra, no va poder evitar que se li escapés un somriure.

-Digui’m, en que el puc ajudar? Vagi ràpid que vull marxar.
-Veurà, fa temps que l’estem observant i hem vist que es posseïdor d’una estranya però important habilitat.
-De que dimoni em parla? Jo no tinc cap habilitat, tot el contrari!

Continuarà...