Gimnàs, si, avui desprès de un...dos...tres...quatre... si, poden ser uns quatre mesos he tornat a aparèixer pel gimnàs.
Ha estat un tant estrany, perquè, tot i tenir una bona recepció, no ha estat tot lo efusiva que esperava. Es cert però, que veure la meva cara al gimnàs es com veure un quadre, una cosa que sempre ha estat allà i que no t’adones quan falta, per alguna raó sóc, als meus 31 anys, el soci més antic del gimnàs, constant la meva inscripció des de l’any 81.
M’he decidit a fer unes peses per començar a agafar el to muscular de nou, però abans tocava pesar-me.
Ja imaginava que hauria rebaixat de pes, però no esperava tant. Recordo les últimes vegades que em vaig pesar, amb el meu inici de panxeta, i aquella típica balança de gimnàs, que mai dona el pes que tu creus que hauries de pesar, donava uns 65 quilos...bé d’acord, 66 però qui no es treu un quilet quan es pesa?
Avui pesava 62, una diferència de 3/4 quilos rebaixats en 1 mes, perquè abans de passar el que estic passant els pantalons no em queien i la panxeta augmentava.
He pensat...Collons això es millor que la dieta de la carxofa!
Així que m’he posat fet un figurin...o potser un espanta ocells?
En tot cas he decidit aprofitar la dieta i posar en forma el meu cos. Se’m pot posar un cos d’atleta!
Una altre situació estranya era sentir parlar als nois que hi havia fent peses.
En altres situacions hauria sigut capaç de ser més obscè que tots els que hi havia allà junts. Ja podeu imaginar de que parlaven, oi?
Pel contrari m’he sentit desplaçat.
Falta de testosterona potser?
O potser estic madurant i ja no penso de la mateixa manera ni sóc capaç de tenir les mateixes converses?
Nooooo, segur que és falta de testosterona.
En fi, ha estat una tarda curiosa, però també gratificant.
Tot i que demà ja us diré si sóc capaç d’escriure alguna cosa, perquè estic començant a notar un pessigolleig de tiretes al cos i tan sols fa 2 hores que he sortit del gimnàs.
Buf,buf,buf.
M’hauré de preparar una tassa amb una canyeta per no tenir-la que aixecar demà al mati per esmorzar.
8 comentaris:
Qué bien Antoni que ya lograste volver a ciertas rutinas que son importantes.Un buen síntoma.
Lo del peso lo vas a superar, cuando el proceso que vives (no sé la causa) vaya tomando cauce y todo vuelva su sitio verás esta época como un mal sueño.
Porque se puede caer en el hoyo, pero si puedes escalar y salir ya sea por ti mismo o porque tus amigos te han ayudado pues ya puedes respirar profundo.
y sé de que hablas, ve verdad lo sé...y de repente todo te parecerá lejano
jejeje, si Carolina, espero y deseo que este sea un primer sintoma.
El único temor son mis altas y bajas continuas.
por cierto Antoni, hoy te agregué entre mis cómplices favoritos.Ves que chévere que puedas llegar muy bonito a las personas.
Un beso
felicidades por la vuelta
Gracias Carolina, es todo un lujo y placer que me conteis entre vuestros cómplices. Yo también os tengo agregados.
Gracis Alexis, todo un reto la verda, pero con un poco de fuerza de voluntad... ;P
Bona Antoni, ja veig que tota una aventura. Per cert, segurament ets de les poques persones que porti tants anys inscrita en un gimnàs! vaya tela no?
Bé, m'has donat més motivació encara,
a disfrutar
Bones!!!!!!
Ja veig: gimnàs per la "operació bikini" i "agulletes" posteriors , jejeje ;)
Ja t'aniré llegint a veure que es cou per aquí....
g! la veritat es que ha estat tota una aventura. Respecta als anys que fa, doncs la veritat es que dec ser la principal font d'ingresos i suport per la familia del propietari. Pers rot no és una societat que hauria de mantenir a una pila!
CafeAmbllet gràcies per passar per aqui!
Espero veure't d'altres vegades.
Tens bloc oi?
Quin és, no surt el teu perfil.
Publica un comentari a l'entrada