Per què si sóc capaç?

Per què si sóc capaç de somniar en el verd del camp i el blau del cel, tinc malsons?

Per què si sóc capaç de somniar en el sol i l'aigua rajant de la font, tinc malsons?

Per què si sóc capaç de somniar en el somriure d'un vailet, tinc malsons?

Per què si sóc capaç de somniar en la bellesa i en la vellesa, tinc malsons?

Per què si sóc capaç de somniar en la llibertat i el respecte, tinc malsons?

Per què si dient unes paraules sóc capaç de despertar l'amor, tinc malsons?

...potser es que visc en un etern malson del que no em deixen despertar.

El llenguatge de la guerra no ens deixa gaudir dels somnis i el soroll de les bombes sol fa que mantenir-nos desperts dins el mateix malson.

Bones fetes!

Send your own ElfYourself eCards

Parlant d'amor.

Feia dies que no la veia ni la sentia. Tant sols de tant en tant arribava algun colom missatger amb alguna nota d'ella. Aquelles notes no deien res d'especial, però a ell l'omplien d'esperança.

Es cert que l'amor romàntic sol existeix als contes, es deia.

...però es igual que em diguin que es massa comú i em maleeixin per parlar d'amor, si no han provat la nit als seus braços. 

Avui no tinc excusa per no escriure't, per transportar-te al meu endins i al matí que ha de venir.

Avui voldria que m'abrasessis i així fer dels teus braços el teatre per existir. 

Que el rellotge s'aturés en el nostre temps i que el teu cabell atrapés la llum del mati, alliberant-la de nou com una corona d'or i marfil, junt al vapor de la teva pell.

Tant se val que diguin que es massa comú i em maleeixin per parlar d'amor, si no han provat la nit al seus braços.

Avui no tinc excusa per no dir-te qui sóc, qui em fas ser i on em porta la imaginació.

Avui voldria que m'abrasessis i així fer del teu cos el llenç del quadre per existir.

Que el rellotge s'aturés al nostre temps i poder-te dir a cau d'orella que em maleeixen per parlar-te d'amor.

Dies de princeps, nits de gripaus.

La llum argentada entrava per la finestra de la cambra, il·luminant els seus grisos ulls entreoberts i cansats.

La princesa no era capaç de conciliar la son, el seu cap estava concentrat en els seus pensaments.

Sabia que allò era una bogeria, no podia enamorar-se d’un príncep amb un regne tant petit i pobre, ella tenia una responsabilitat vers el seu poble i aquell príncep no podia proporcionar cap mena de riquesa a la seva gent.

Hauria volgut no néixer princesa per poder seguir els desitjos del seu cor, un cor ara revelat contra la voluntat del seu cap, donant salts irregulars dins el seu pit.

Ella sabia que el príncep era cristal·lí de paraula i de cor, senzill d’ànima i de cos, alegre i enginyós, però es volia resistir a pensar que potser podia arribar a ser un gran rei.

Potser mai ho sabria.

La nit s’escolava pel desaigua del temps portant rere seu la llum d’un nou dia que tornaria a ser gens seré.