Moments de El Informal (Falsas tomas falsas)
24 d’octubre 2007
23 d’octubre 2007
03 d’octubre 2007
Els nostres grans amics.
Les arrugues a la pell creen un manyoc d’escletxes, algunes curtes i fugaces, altres llargues, interminables i algunes altres que ni curtes ni llargues es trobaven en petits creuaments, com camins treballats pel temps, les experiències...com la pedra esculpida per l’oratge i l’aigua durant els anys.
El temps se li esmuny entre els dits, però ja no li preocupa.
Esta sol i, tot i que no li preocupa, de tant en quant es sorprèn pensant en allò que és i podria haver estat.
Malenconiós, recorda com és i com a viscut. Amb les persones amb qui es va creuar, amb qui va navegar part de la seva vida, amb qui es va enfrontar però sense rancúnia...recorda els amics que un dia va tenir i que pensà que no fallarien i sempre els tindria...o va fallar ell?
Ara tant se val.
De jove es sentia distint, proper al seus amics, però llunya de les seves idees. Però durant els anys les idees han pesat més que l’amistat, produint l’allunyament.
Introdueix la mà a la bossa de paper i, sense poca feinada, treu un menudall de pa, que es llença al peus on s’aplega una munió de coloms que s’afanyen a intentar fer-se seu el bocí de pa.
Mirant la munió de coloms, encara s’adona més de lo diferent que és a la majoria. Se sent com aquell pardal independent, espavilat i soliu que d’una revolada es fa amb el pessic de pa, mentre els coloms encara cerquen allò que ja no hi és.
Amb tantes hores allà podria acostar-se a compondre vint poemes amb totes les històries que des de bon matí fins el davallament del sol ha pogut contemplar.
Ara ja es tard. Al seu petit pis li espera un menut llit on passarà un capvespre més.
Trafegós s’aixeca del banc, amb la vestimenta arrugada amb les marques dels travessers del banc i amb l’ànima una mica més consumida, enfila el viarany que li pot portar a un nou dia...tot i que ja no li importaria no tenir que tornar a aquell parc.
El temps se li esmuny entre els dits, però ja no li preocupa.
Esta sol i, tot i que no li preocupa, de tant en quant es sorprèn pensant en allò que és i podria haver estat.
Malenconiós, recorda com és i com a viscut. Amb les persones amb qui es va creuar, amb qui va navegar part de la seva vida, amb qui es va enfrontar però sense rancúnia...recorda els amics que un dia va tenir i que pensà que no fallarien i sempre els tindria...o va fallar ell?
Ara tant se val.
De jove es sentia distint, proper al seus amics, però llunya de les seves idees. Però durant els anys les idees han pesat més que l’amistat, produint l’allunyament.
Introdueix la mà a la bossa de paper i, sense poca feinada, treu un menudall de pa, que es llença al peus on s’aplega una munió de coloms que s’afanyen a intentar fer-se seu el bocí de pa.
Mirant la munió de coloms, encara s’adona més de lo diferent que és a la majoria. Se sent com aquell pardal independent, espavilat i soliu que d’una revolada es fa amb el pessic de pa, mentre els coloms encara cerquen allò que ja no hi és.
Amb tantes hores allà podria acostar-se a compondre vint poemes amb totes les històries que des de bon matí fins el davallament del sol ha pogut contemplar.
Ara ja es tard. Al seu petit pis li espera un menut llit on passarà un capvespre més.
Trafegós s’aixeca del banc, amb la vestimenta arrugada amb les marques dels travessers del banc i amb l’ànima una mica més consumida, enfila el viarany que li pot portar a un nou dia...tot i que ja no li importaria no tenir que tornar a aquell parc.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
