Síntesi

Un any, que gran part hauria definit d’estrany i que d’altres definim d’extrínsec, acaba.

Amb el protagonisme que pot tenir el temps segmentat en porcions i amb l’únic motiu de celebració, que el convenciment que la següent porció serà millor.

Experiències de suma, alienes o properes, positives o negatives. Pèrdues, troballes o retrobaments, sense més valor per magnituds, que per experiències.

En un dia fem la síntesi i en un dia la nova proposta, poc temps si hi ha molt a sumar i molt per viure. Potser el temps just perquè, al nostre cervell, arribi un poc més d’oxigen de lo habitual i intenti recomençar amb energies renovades.

Gràcies als que heu passat o encara esteu, enriquint a aquest individu, aventurant-lo a noves experiències, mostrant-li colors nous que no coneixia ni  imaginava. També als que torneu, amb vides enriquides, nous sabors, però també amb bells aromes de l’ahir, encara que sé que no us havia perdut.

Espero haver set una suma a la vostre experiència i que beveu de mi, allò que us pugui engrandir.

Desitjo que pugueu amalgamar moltes coses i pugueu convertir de tot un positiu.

Feliç 2010!

Cor de llauna.

Hombre de lata - Mario Caicedo

Respira fons, les coses no sempre surten com un vol, el camí no sempre te destí. La vida dona moltes voltes, tantes que arriba a marejar i et fa treure l’estomac per la boca.
Una altre vegada el fred a tocat os, em fa minvar i l’esquena es contractura de nou.
No hi ha descans possible, aquest petit planeta orbita massa ràpid i cauen noticies salines sobre ferides obertes, amb l’únic consol que la sal cura i adoba.
Qualsevol dia es bo per créixer i avui tocava una mica més, tot i que, de vegades, lo après sol endureix i no enriqueix.
El cor ja em sona com una llauna de fabada trobada desprès de dies de fam. A la fi l’obridor haurà d’ésser més robust quan la llauna esdevingui d’acer. Segurament em miro massa el melic i he acabat amb el cap ficat dins, però tinc la sensació que és l’únic lloc on avui puc estar calent.

Equilibrio

Hay veces que pienso en renunciar, en dejar pasar el tiempo, pero algo en mi tensa las palabras en mi garganta y, un ápice de rabia oxigena mis pensamientos.
El tiempo agota mis opciones y, al caer la noche, el alma se lamenta y el corazón se asfixia en el gaznate.
Tal vez, es la falta de equilibrio, el que hace pisar en el lugar incorrecto, quizá no haya equilibrio para mi.
No tengo nada y sin embargo soy rico, porque, pese a los malos pasos, siempre cruzo caminos repletos de vida. Me sonríen y me halagan, pero, trastabilladamente, acaban siendo perdidos y quedan atrás siendo senderos que un día fueron caminos.
No se observa objetivo en mis pasos, correr a tientas solo sirve para salvar el pellejo, aunque mirándolo bien, que valor tiene el pellejo si no da calor ni color.
Viviendo en un pequeño mundo, tan pequeño que ni de puntillas se puede ya aguantar, cobarde de decisión al paso de explorador, porque, si el dicho fuera cierto, no conocer lo bueno, seria renunciar a vivir…por muchos malos con los que nos crucemos.

Sensacions intemporals.

Foto: ramon aladern

Acceleradament impossible de seguir, excepte en moments de tranquil·litat forçada, forçada perquè el desig de seguir muntat a la llum i respirar per les mans, es més fort que qualsevol vitamina intravenosa.
Ara relaxat, amb la ment revivint sensacions i sense cap ànsia per ordenar-les, sento el magnetisme dels moments i el rellotge aturat, seguint el rellotge amb la mirada i empenyent les agulles a distància.
Que maco es notar la brisa que fan les agulles del rellotge quan estem junts.

Reflexions

Diuen que el 90% de les cançons són basades en la melancolia, sobretot les que tenen més èxit.
Som masoquistes?
...o potser es que, en aquest món muntat per a màquines, és l'única manera de sentir-nos humans per un moment?

Aventura - Lagrimas - Bachata

Hilos de oro

Finos y brillantes hilos de oro interfieren las miradas,
que entre los luminosos velos juegan al escondite,
pero escondiéndose para dejarse encontrar.

Felinas gotas turquesa que susurran y suspiran profundo.
Finas líneas rosadas transmitiendo en positivo,
suaves y frágiles, alegres.

Lenguaje embriagador, desconocidamente conocido,
cercanamente lejano, tan amado que pasa la frontera al odio,
odio imposible de sentir.

Ansia por encantarse una vez más,

salido del mundo real,
abandonando el cuerpo y perdiendo el alma.

Finos y brillantes hilos de oro interfieren las miradas,
que entre luminosos velos juegan al escondite,
escondiéndose y encontrándose,
deseosos de finalizar el juego pero radiantes por él.

Festival Ritmes 2009

U2 - 360º Tour - Camp Nou - Barcelona (02.07.09)

Love of Lesbian

Tormentas.

Al cesar la tormenta se miró al espejo con aire cansado y pudo observar como ésta le había esculpido la piel y el alma y nevado las sienes.

Su energía ahora menguada, otrora magnifica, le descubría su naturaleza y su camino.

Nunca deseó sentirse así, pero tampoco hizo nada por evitarlo.

Tenía momentos de lucidez extrema, o él así lo creía, pero la mayoría del tiempo se encontraba en una casi perpetua ensoñación.

La soledad no le dolía y le daba el soplo para relajarse, pero en su mente aún vivía una razón y en su corazón espacio para ella.

Lo sabía, esa idea se encargaba de ello, pero nunca dejó que ésta se hiciera con el control y con todo el espacio. 
No quería pensar en otra tormenta porque, pese a que estas tormentas nunca tengan vencedor, la lucha le había menguado.

Esta vez había decidido dejarse llevar, pero no por la mar arbolada, sino por la mar rizada, a sabiendas que algún día, esa idea volvería a dominarlo.

Como da mañana, se rascó la barba, se mojó el pelo, se peinó y salió de su casa, un nuevo día de trabajo empezaba.

Allà on sou sempre inspirant-nos.

Les que construeixen castells, les que fan posar els peus a terra,

les que viuen a dins, les que corren pels carrers,

les que posen l’accent, les que t’adormen a la falda.

Em perdo i em troben, m’amago i les busco.

Les veig però no les reconec,

el ulls s’han de creure a si mateixos,

un cap amb molt espai per omplir,

però les orelles han de creure a qui parla.

Cridant-les sense so,

però amb el mateix dolor al coll,

l’angoixa de qui es creu no escoltat.

De petites espurnes o de gran flames,

de brises o d’imponents ciclons,

de petites gotes o de riuades,

de vegades absents però sempre en el lloc,

tremolors al veure-les, terratrèmols al tocar-les.

Per què si sóc capaç?

Per què si sóc capaç de somniar en el verd del camp i el blau del cel, tinc malsons?

Per què si sóc capaç de somniar en el sol i l'aigua rajant de la font, tinc malsons?

Per què si sóc capaç de somniar en el somriure d'un vailet, tinc malsons?

Per què si sóc capaç de somniar en la bellesa i en la vellesa, tinc malsons?

Per què si sóc capaç de somniar en la llibertat i el respecte, tinc malsons?

Per què si dient unes paraules sóc capaç de despertar l'amor, tinc malsons?

...potser es que visc en un etern malson del que no em deixen despertar.

El llenguatge de la guerra no ens deixa gaudir dels somnis i el soroll de les bombes sol fa que mantenir-nos desperts dins el mateix malson.