Un ancià de 32 anys assentat a una cadira, mira però no veu, sent però no escolta, no recorda la seva veu.Mentre, el planeta gira, la gent canvia, es desglacen els pols i s’extingeixen les especies, però, l’ancià de 32 anys, no s’adona que el temps també conta per ell.
S’agafa fort al bastó que sempre l’acompanya com a fidel pilar contra la seva inconsciència.
Un dia un retruc, un moviment fora de lloc que li desperta els sentits.S’aixeca de la cadira i amb la mà tremolosa cerca el bastó, però no hi ha bastó, aquell bastó que, sense adonar-se, havia estat la connexió amb seva existència.
La tremolor de la mà puja pel braç, fa bategar el pit com si el cor volgués desencadenar-se i munta fins al coll, ennuegant-lo i fent-li brollar llàgrimes dels ulls.
Te la vista emboirada, però no sol per les llàgrimes, hi ha alguna cosa més.
Què pot ser pitjor que perdre el seu bastó, pensa. Així que allarga la tremolosa mà cap el tel que, uns pams més enllà, desdibuixa siluetes.
La mà contacte amb aquell tel i de sobte, una dissonància, com si petes un artell, li desemboira la vista.
L’ancià de 32 anys està sorprès, veu coses que sol havia vist i fet a la seva “joventut”. I mentre el seu encèfal ordena les idees i desperta “antics” records, uns joves de la seva edat li atansen la mà, convidant-lo a deixar les restes de la bombolla, la cadira, la inconsciència i la seva aparent edat.
16 comentaris:
Ostres Antoni, si que estas pesimista ancia amb 32,nano agafa la ma que t'estira i ja veuras com el basto tornara i començara a caminar de nou al te costat.
striper, al contrari, estic optimiste! La bombolla va esclatar i estic redescubrint el mon!
I la mà que se l'hi atança
es una ma amiga que el vetlla,
que l'aixopluga de la ventisca
que el seu cor sombreja
Que macu noi, t'ha quedat molt profund!!!
un anciana con la mente y ganas de vivir de 32 años...... yo todavia la tengo de 20 y a veces de 14...
mandarinada, gràcies per la mà i per l'elogi.
alexis, que bueno! ;)
caram quin tros de text, dóna molt per pensar, és curiós lo relativaque pot ser l'edat
Estem inspirats eh?, molt maco, espero que sapiguès que tens gent en qui confiar i a qui l'hi pots allargar la mà, gustosament tenen la seva llesta per quant et calgui :-)
Una abraçada guapu!!!!
NOOOOOO, NOOO, no hi pots estar així eh! qui m'animarà a mi llavors??? eh!! jee! és broma, aqui estic pel que vulguis (bé, n'hauríem de parlar, eh!) Ànims guapo i petooonets.
Sovint lo important no és l'edat física sinó com et sents en realitat i com vius les coses. Hi ha gent de 20 anys que semblen ancians i al contrari. Va bé sentir-se jove i no perdre un punt d'ingenuïtat (com els nens). I de vegades ens podem sentir tancats en un món de rutina,tedi i malenconia, o com si tinguéssim una paret de mahons al voltant que no ens deixa moure i de la qual ens costa de sortir, però de cop hi ha un succès o una persona que et fa despertar i t'obre una porta i et deixa veure el cel que hi ha més enllà.
Com vaig dir ahir: CAL VIURE LA VIDA EN LLOC DE CONTEMPLAR-LA,i gaudir de les grans o petites coses i plorar i també riure i mantenir una sensació d'aprofitar el món com si no existís demà, tal i com fa un nen sense saber-ho.
Jana
eva, que relativa potser i moltes vegades sense adonar-te.
jo mateixa, ho se i et conto entre aquestes persones. Molte gràcies per ser-hi!
esther, ja saps que no penso deixar d'animaer-te! Aixxx...i no m'ho diguis dues vegades que sino en parlarem! ;P
Gràcies per animar-me i viu la vida, sempre endavant. Petons maca.
Jana, tens molta rao, es important se prou conscient per no caure en l'ostracisme i viure la vida amb el seu màxim exponent, i això vol dir amb les coses bones, però tambe amb les dolentes. Una abraçada!
qué buena metafora! una historia que al final nos da luz y el despertar de los sentidos.
A veces estamos con los sentidos dormidos, esperando la nada...y ese algo que nos hace espabilar es maravilloso!!!
un beso Antoni
Gràcies a tu per donar-me l'oportunitat de ser-hi :-)
Un peto guapissim!!
carolina, que necesario despertar! un besazo!
jo mateixa, of course.
home, home, home! ancià amb 32 anys no! sort que la història acaba bé! Ara, que jo conec a gent de 50 infinitament més jove que alguns de 30, t'ho assegure!
M'ha encantat!!! Bonisim aquest retrat de la societat o d'algú que està descobrint el seu voltant sense allò en que recolzarr-se... molt bo!
Ptons
nimue, per sort començo a tenir l'edat que em toca!
lluna de foc, gràcies.La veritat es que es un escrit que podria vler per moltes persones. ptns.
Publica un comentari a l'entrada