Tots el murs es poden vèncer.
Per molt durs, alts i aparentment inexpugnables, sempre hi ha alguna escletxa.
Qui sap si el constructor va deixar l’escletxa allà per algun motiu, potser amb l’esperança que algun dia algú la trobés i la utilitzés.
Pretenem que aquell mur faci por, generi desconfiança, farcit de filferro espinat.
Mostrem orgullosos la seva magnificència, potser sense ser conscients però si desitjosos que un buldòzer el faci a miques.
...i un dia sents un cruixit.
La petita esquerda de la que no tenies coneixement comença a créixer, a carrisquejar. S’engrandeix per moments i t’espantes.
Com es possible que aquest mur tant perfectament pensat tingui una deficiència?
Qui gosa fer balandrejar el meu mur!
Sota aquella immensitat de pors, desconfiances, retalls d’una vida, apilades en forma de mur gegantí, observes bocabadat una personeta que ha posat el seu dit a l’esquerda, aquella que ningú abans havia trobat i de la que tu erets desconeixedor.
Fas un parell d’intents per fer fora del mur a aquella personeta insistent, però ho fas sense massa convicció, potser perquè en realitat no es el que desitges.
No pots aguantar més aquells murs, de fet no desitges suportar-los més i baixes els braços per deixar augmentar l’esquerda, tot pregant perquè aquell petit trepant no perdi empenta.
Per l’escletxa comença a entrar aire fresc i sol penso en deixar-me vèncer.
