Per Madrid.

Ahir vaig estar per Madrid de reunió de feina.
Va ser un d'aquells dies que et passen i, mentre et passen, et preguntes si està passant de debò.
Imagino que aquesta sensació va ser a causa de l'excés de son i cansament.

En vaig llevar a les 4.30 hores per poder arribar a l'aeroport a les 6 per agafar l'avió de les 7.
Ja podeu contar com anava de son.

Desprès de passar el dia tancat en un despatx amb 8 persones més, parlant d'estratègies i mètodes de treball, el meu cap rebia el que allà es parlava, però no era capaç d'assimilar, així que vaig agafar uns apunts per poder assimilar desprès.
Vaig arribar a casa a dos quarts de deu, rebentat i amb son, però em va venir l'angoixa. L'angoixa, la necessitat de llegir els vostres blocs, els vostres pensaments, les vostres experiències.

De poc temps cap aquí, la única necessitat que tenia era poder-me expressar en el meu bloc, perquè em feia sentir bé, com un diari personal, però actualment aquesta no és la única prioritat i us necessito llegir.

Si digueu-me friki, obsessiu o viciat, però es enriquidor.

Així que ahir tot i el cansament i la son, vaig obrir l'ordinador i vaig començar a absorbir essències.
Us sóc sincer, no vaig poder llegir-vos a tots, la meva ment, suposo que quan va començar a sentir complides les seves necessitats, va dir prou i vaig caure en un son profund.

Aquest post es un petit homenatge a tots aquells bloquers i bloqueres, que amb l'escriptura dels seus pensaments, les seves vivències, curiositats, etc, als seus blocs, permeten que d'altres persones ens enriquim.

Cau la nit.

Avui he vist caure la nit,
a ran de cel, visc en un vuitè.

El cel canviant,
primer de colors blaus turquesa,
desprès blaus i ataronjats,
més tard blaus turquesa, rogencs i grisos.

Mentre tant els núvols agafaven formes curioses,
juganers i ràpids empesos per la brisa,
o potser passaven ràpid degut a la meua relaxació.

La brisa suau, d'agradable temperatura,
brisant el meu tors nu,
arrossegant residus de converses perdudes,
segurament xerrades fetes uns segons abans.

Les finestres entre obertes
ensenyant el que durant l'hivern amaguen geloses,
balcons actius,
amb gent fent reflexió de la jornada, sopant,
o senzillament relaxant-se veient caure la nit.

Caient la foscor un plegat de llampecs,
il•luminant els carrers, les finestres i balcons,
com si apareguessin ja les primeres cuques de llum de l’estiu.

Avui he tingut una experiència no tastada mai,
si més no en el pis actual.

Avui m’he sentit proper als meus veïns,
al meu barri i a mi mateix.

Bona nit.

El pintor de batallas (2) - Arturo Pérez-Reverte

<<...Ante un cuadro como ese, la fotografía no sirve de nada. Sólo la pintura puede. Todo buen cuadro aspiró siempre a ser paisaje de otro paisaje no pintado; pero cuando la verdad social coincidía con la del artista, no había doblez. Lo magnífico era cuando se separaban, y el pintor debía elegir entre sumisión o engaño, recurriendo a su talento para hacer que el uno pareciera la otra. Por eso la Tebaida tiene lo que tienen las obras maestras: alegorías de certezas que sólo serán ciertas al cabo de mucho tiempo.

...

Dentro de cinco minutos, añadió de pronto bajando la voz- se había inclinado un poco hacia él, los codos sobre la mesa y los dedos entrelazados, mirándolo con desenvoltura -, quiero que vayamos al hotel y me hagas el amor y me llames puta. ¿Capisci? Estoy aquí contigo, comiendo espaguetis exactamente a ochenta y cinco kilómetros del lugar donde nací. Y gracias a Starnina, o a Uccello, o a quien de verdad pintara ese cuadro, necesito con toda urgencia que me abraces con violencia razonable pero contundente, y dejes en blanco el cuentakilómetros de mi cerebro. O que lo rompas. Tengo el gusto de comunicarte que eres muy guapo, Faulques. Y me encuentro en ese punto exacto en el que una francesa te tutearía, una suiza intentaría averiguar cuántas tarjetas de crédito llevas en la cartera, y una norteamericana preguntaría si tienes un condón. Así que- miró el reloj -vamos al hotel, si no tienes inconveniente. >>

Cuantos mensajes entre líneas que se pueden seguir sin mucha dificultad en cada uno de los párrafos de este recomendable libro. Mensajes sobre los fantasmas de las personas, de sus pensamientos e instintos.

Dedicat a Nimue...i per qui es senti com un Sugus blau.

Doncs això, dedicat per tots els que us sentiu com un Sugus blau, de pinya, o como un extint Chimos.
Per què som molts, cada cop més, reivindico els nostres drets!
Volem ser respectats, llepats i mimats com a tota la resta de Sugus i xuxeries del món.
Jo ja he enganxat el meu distintiu al bloc per reivindicar els nostres drets!

Gimnàs

Gimnàs, si, avui desprès de un...dos...tres...quatre... si, poden ser uns quatre mesos he tornat a aparèixer pel gimnàs.
Ha estat un tant estrany, perquè, tot i tenir una bona recepció, no ha estat tot lo efusiva que esperava. Es cert però, que veure la meva cara al gimnàs es com veure un quadre, una cosa que sempre ha estat allà i que no t’adones quan falta, per alguna raó sóc, als meus 31 anys, el soci més antic del gimnàs, constant la meva inscripció des de l’any 81.
M’he decidit a fer unes peses per començar a agafar el to muscular de nou, però abans tocava pesar-me.
Ja imaginava que hauria rebaixat de pes, però no esperava tant. Recordo les últimes vegades que em vaig pesar, amb el meu inici de panxeta, i aquella típica balança de gimnàs, que mai dona el pes que tu creus que hauries de pesar, donava uns 65 quilos...bé d’acord, 66 però qui no es treu un quilet quan es pesa?
Avui pesava 62, una diferència de 3/4 quilos rebaixats en 1 mes, perquè abans de passar el que estic passant els pantalons no em queien i la panxeta augmentava.
He pensat...Collons això es millor que la dieta de la carxofa!
Així que m’he posat fet un figurin...o potser un espanta ocells?
En tot cas he decidit aprofitar la dieta i posar en forma el meu cos. Se’m pot posar un cos d’atleta!
Una altre situació estranya era sentir parlar als nois que hi havia fent peses.
En altres situacions hauria sigut capaç de ser més obscè que tots els que hi havia allà junts. Ja podeu imaginar de que parlaven, oi?
Pel contrari m’he sentit desplaçat.
Falta de testosterona potser?
O potser estic madurant i ja no penso de la mateixa manera ni sóc capaç de tenir les mateixes converses?
Nooooo, segur que és falta de testosterona.
En fi, ha estat una tarda curiosa, però també gratificant.
Tot i que demà ja us diré si sóc capaç d’escriure alguna cosa, perquè estic començant a notar un pessigolleig de tiretes al cos i tan sols fa 2 hores que he sortit del gimnàs.
Buf,buf,buf.
M’hauré de preparar una tassa amb una canyeta per no tenir-la que aixecar demà al mati per esmorzar.

Escalfant motors per l'estiu!

Que passeu un molt bon estiu!

bipolar?

Fa molt poquet que he escrit el comentari anterior i ara em sento millor.
Això es ser bipolar?
No sé, però crec que tinc un desajust emocional força accentuat, tant de bo em quedés sempre com estic ara.
Potser escriure les meves sensacions i pensaments al moment, m'ajuda a estabilitzar-me mentalment.

Por

Tinc por.
Por de mi.
Ahir em vaig espantar. Em vaig espantar de mi.
No sóc capaç de verbalitzar el que em va passar pel cap, però si recordo les sensacions que vaig tenir.
No tinc vertigen. Mai he tingut amb protecció.
No tenia por, al contrari em sentia alleugerit.
Sóc un covard. Sempre m'he amagat redera d'ella o de la gent, però ja hi ha prou. Potser per això escric els meus pensaments al blog.
La por em va venir després, quan vaig tornar a la realitat, quan vaig ser capaç de pensar en els que m’estimen.
Estic espantat.
Gràcies a la Lulú, al Rafa y a la Núria.
Gràcies per convidar-me, gràcies per donar-me la oportunitat de deixar de banda la por.
Avui necessito una abraçada, l’abraçada d’algu proper, així que he anat a veure els pares.
Però, com si el destí em volgués donar una lliçó, els pares no hi són. He trucat però no han agafat el telèfon.
Desprès he recordat que estan al dinar del soci dels balls que fan els caps de setmana.
Estic espantat.
Sembla com si el destí em digués, tens dues opcions, o aguantes amb el pes i dolor dels teus errors i sentiments o ja saps on està la porta.
Algú em va preguntar si no creia que necessitava ajuda professional i jo li vaig respondre, amb el to que em caracteritza, que no.
Ara tinc por i potser si que necessiti l’ajuda que nego.
Em sento un immadur, però això sembla que ja és normal en mi. Potser no creixo mai.
Gràcies als qui esteu aprop.