Avui faig una cosa que no havia fet mai, escriure just arribar d'una farra, begut i sense dormir.
Diuen que en aquests moments surt el millor i pitjor de nosaltres.
Serà una experiència curiosa llegir-me al dia següent o al mateix dia, però en situació "normal".
Aquesta nit, a l'hora de parlar amb alguna noia, per sort no he perdut la gràcia, sempre a aparegut ella, una visió fabulosa, melancòlica, desitjada, delicada i intel•ligent.
L'únic contacte mantingut amb ella era per dir-me que recolliria del pis. Voldria odiar-la, però no puc, l'estimo i la desitjo al punt d'entregar-li tot, es la meva felicitat.
M'he de deixar d'enganyar, ella es única i insubstituïble.
Avui he fet un pas enrere, més quan ella m'ha dit que no tingui esperances.
Tant ràpid s'acaba l'amor?
Trobo a faltar la seva escalfor a l'arribar, la seva vida a casa, la seva olor, el seu caràcter, el seu saber fer.
Vull sortir del pou, però no puc sortir sense ella, sóc sincer, quan estimes tant a algú, no hi ha res més que foscor si no hi és.
T'estimo, t'estimo, t'estimo, no acabaria mai de dir-ho, però la vida es dura i mentre a alguns els hi falta l'aigua o el pa, a d'altres ens falta l'amor, que crec que també es imprescindible per ser bones persones i poder viure.
Avui no voldria despertar, així no em llegiria i sabria que no es un malson, no tindré aquesta sort.
Al mati...de fet al mateix mati. ---------------------
13:26 ja he dormit unes hores i sorprenentment em trobo molt recuperat, esperava una recuperació més lenta i costosa o, fins hi tot no haver-me llevat, al menys en molt de temps.
Quan he vigut a llegir el que havia possat, tenia una lleugera idea del que havia escrit, però no amb quines paraules o amb quin ordre.
La veritat es que he llegit un munt de pensaments desordenats, com flaixos al mig de la foscor, però no els trobo massa especials i curiosos.
Son pensaments que continuen al meu interior i que intento amagar per no fer més mal del ja fet.
He de tornar a ser qui vull ser o qui haig de ser.
Vull canviar el meu cor per un de gel, segueixo amb les meves primeres passes.
on són els déus?
Fa 3 mesos
13 comentaris:
Jo de tu no canviaria el cor i menys per un de gel, ets persona i tens sentiments, son bons o dolents, segons l'estat d'ànim, però ets persona davant de tot, feble, fort, segons s'escaigui.
T'he llegit a Ca l'Esteve i m'he decidit a deixar-t'he un comentari.
Una abraada i dorm una mica més :-)
jajaja, si diuen que sóc persona, però últimament tinc masses sentiments dolents i això està podent amb mi.
Gràcies per la visita i els consells ;P
Doncs fes un Kitkat a la teva vida, respira profundament i aparca tot lo dolent que tinguis en ment...ja veuràs com te n'ensurts :-)
gràcies de nou, es difícil fer un kitkat, però busco maneres per fer-lo.
Grrrrrrrrr.... y yo sin poder leerte!!!!!!
Es catalán??? lo único que entiendo es el ..jajaja!!!! Esa parte la comparto! Se me hace que sos una persona simiamente hablando muy simpática...Un abrazo!!!! No me abandones!!!!
Tarzán. ;)))))))
l'estat normal seria sempre el més adient per expresar-se... però bé, sovint algun altre estat ens treu paraules que nosaltres no sabriem ni on buscar-les.
estic amb la jo mateixa, el cor el tens com l'has de tenir, doncs si no fos així no patiries, però tampoc gaudiries.
paciència i força, pensaments positius i el temps farà la seva feina.
1 abraçada
ui,cor de gel! qui no ha dit això alguna vegada quan es troba així com et trobes tu... Però en el fons, saps que el que vols no és això... no? una abraçada!
Ferípula, encantado de tu visita y puedes contar que no te abandanaré, creo que tienes un blog muy interesante.
jajaja me encanta lo de Tarzán, me has puesto de buen humor.
Esteve la gràcia era intentar expresar en un estat diferent al normal, uns pensaments que poden sortir sense pensar en les conseqüencies i dels que després ens oblidem. Una forta abraçada.
Nimue potser també m'enganyo amb això de voler tenir un cor de gel, però en moments així voldries ser capaç de gaudir més que patir.
Espero poder recuperar la visió positiva dels meus pensaments.
Gràcies a tots.
amb farra o sense ella a mi en moments així m'anava molt bé posar-me davant el mirall, recordar-me que seguia existint, que aquesta era la meva cara abans de l'arribada de certa persona i ho segueix essent després de la seva marxa, i així amb cada cèl.lula del meu cos. ànims. aire. llum. un pas més.
paset a paset, no tinc altre remei per sortir del pou.
paset a paset, no tinc altre remei per sortir del pou.
Jo crec que a tu el cor de gel no et duraria gaires minuts... N'estic segura!
No saps lo fort que és un cor i el que arriba a aguantar...
Ànims i endavant!
una abraçada!
Crec que encertes Joana, em sembla que intento fer-me dur però cada un neix i s'educa amb cor o sense i jo crec que sóc dels que neixen amb el cor fet.
Gràcies, pel suport i una abrassada.
Publica un comentari a l'entrada