Por

Tinc por.
Por de mi.
Ahir em vaig espantar. Em vaig espantar de mi.
No sóc capaç de verbalitzar el que em va passar pel cap, però si recordo les sensacions que vaig tenir.
No tinc vertigen. Mai he tingut amb protecció.
No tenia por, al contrari em sentia alleugerit.
Sóc un covard. Sempre m'he amagat redera d'ella o de la gent, però ja hi ha prou. Potser per això escric els meus pensaments al blog.
La por em va venir després, quan vaig tornar a la realitat, quan vaig ser capaç de pensar en els que m’estimen.
Estic espantat.
Gràcies a la Lulú, al Rafa y a la Núria.
Gràcies per convidar-me, gràcies per donar-me la oportunitat de deixar de banda la por.
Avui necessito una abraçada, l’abraçada d’algu proper, així que he anat a veure els pares.
Però, com si el destí em volgués donar una lliçó, els pares no hi són. He trucat però no han agafat el telèfon.
Desprès he recordat que estan al dinar del soci dels balls que fan els caps de setmana.
Estic espantat.
Sembla com si el destí em digués, tens dues opcions, o aguantes amb el pes i dolor dels teus errors i sentiments o ja saps on està la porta.
Algú em va preguntar si no creia que necessitava ajuda professional i jo li vaig respondre, amb el to que em caracteritza, que no.
Ara tinc por i potser si que necessiti l’ajuda que nego.
Em sento un immadur, però això sembla que ja és normal en mi. Potser no creixo mai.
Gràcies als qui esteu aprop.